Orígens

El Budisme s’origina a l’Índia, 5 segles abans de l’era cristiana. El terme fa referència a Buda, paraula sànscrita que significa “l’Il·luminat”, “El Despert”. La Il·luminació és la metàfora per a exemplificar l’estat d’aquell ésser que, lliure de tot condicionament, ha desenvolupat en sí el procés d’alliberar-se.

El buda del nostre temps, Buda Shakyamuni, va manifestar a l’Índia brahmànica tot un conjunt d’ensenyances anomenades Dharma. Aquestes ensenyances són el seu pensament vertader, un camí pràctic cap a l’alliberació final, l’alliberació de la càrrega de l’existència, un camí que il·lustra a tots els éssers com arribar a l’estat de Buda.

La vida de Buda es desenvolupa a l’Índia. Els seus 29 primers anys transcorren en la família real dels Sakyas, on neix i rep el nom de Sidharta Gautama. Durant aquests anys i en cada petit detall de la seva existència, exemplifica l’ensenyança suprema o Dharma en forma d’instruccions subtils. El passatge més important d’aquest període és conegut com “L’ensenyança de les 4 visitacions”. Davant l’observació de les misèries de la vellesa, la malaltia i la mort, constata el sofriment i comprova la serenitat que aporta la renúncia i lo imprescindible de la via espiritual com a camí d’alliberació.

Als 29 anys realitza la suprema ensenyança de la renúncia i decideix aplicar-se totalment en la via de l’alliberació del sofriment. Així, abandona la vida de palau per a iniciar un camí espiritual exemplar per a tots els éssers i ensenyar la necessària virtut de l’esforç cap al Dharma o les santes ensenyances. Practicarà durant 6 anys, la més severa de les vies, acompanyat en l’última etapa per 5 ascetes que acaben sent els seus deixebles.

Aquests anys de dejuni i mortificació va aprendre que aquest camí ascètic, per ell mateix, no conduïa a la il·luminació. Així que renuncia a ell i anuncia la seva doctrina del Camí Mig: els excessos de sensualitat i ascetisme no són favorables per a perfeccionar-se espiritualment; el savi ha de buscar un equilibri entre ambdós extrems.

Buda es va encaminar a Bodhgaya, el lloc on tots els budes dels tres temps havien mostrat l’acte de la il·luminació. Sota l’arbre Bodhi i després de vèncer tots els obstacles imaginables als quals el va sotmetre Mara –representació de tots els mals, passions i defectes de tots els éssers- entrà en una profunda meditació. Va veure que tot, des de la més petita engruna de pols fins l’estrella més gran, està lligat entre sí en un continu canvi de forma d’existència: existir, deteriorar-se i tornar a existir de nou. Tot està relacionat, res succeeix sense una causa i cada causa té el seu efecte en la resta.

Va descobrir que la seva vida com a príncep Sidharta era l’última d’una sèrie de vides que no havien tingut principi i va veure que això mateix passava amb tots els éssers. Tots neixen, viuen i moren, existència rera existència. Va veure que la mort és solament la separació de la ment amb el cos actual. Cecs per la veritat que tot està constantment canviant, els éssers menteixen, roben i fins i tot maten per aconseguir el que volen, encara que això no els pot proporcionar la veritable felicitat que en realitat mai busquen. Si una persona pogués veure clarament la veritat, pararia la seva boja carrera en busca del plaer i tot el dolor s’acabaria.

Quan Sidharta va veure tot això, va desaparèixer de la seva ment fins la última ombra de foscor. Es va sentir ple d’una llum radiant i clara. Havia entès que el desig és la causa del sofriment. El desig crea afecció i lliga a l’existència, fomenta la il·lusió del jo i porta als éssers a un estat d’ignorància en el qual no reconeixen la naturalesa de la ment i els condemna a viure en Samsara. Amb un somriure tranquil, va mostrar seguidament l’aparença de la il·luminació i el seu rang de Buda Omniscient. Tenia 35 anys.

Expansió

Des de llavors, a Bodhgaya i durant 45 anys, el Buda va donar un total de 84.000 ensenyances, de entre les que destaquen les referents als seus tres girs de la roda del Dharma. La seva àmplia doctrina es desenvolupa entorn a la idea de “l’estat lliure del Jo”.

Buda va ensenyar a tota classe d’homes i dones sense distinció, no reconeixent desigualtats de castes o classes socials.

L’expansió del budisme es divideix tradicionalment des de la història en 5 grans períodes que serveixen per ordenar la seva evolució. Aquests 5 períodes són:

1.- Segles VI-V a.C. Període en el qual el Dharma va ser exposat per Buda i difós pels seus deixebles.

2.- Segles V a.C.- I d.C.: Concilis Budistes i aparició de les primeres escoles antigues del “Petit Vehicle” Theravada.

3.- Segles I -VI d.C.: Primers indicis organitzats del Budisme Mahayana.

4.- Segles VII-XIII d.C.: Expansió del Budisme Vajrayana, fonamentalment al Tibet.

5.- Segles XIX-XX d.C.: Arribada del Budisme a Occident.

En el moment de la mort de Buda, cap al 480 a.C., hi havia unes quantes comunitats monàstiques de seguidors seus repartides pel nord de l’Índia. La pèrdua del seu líder va ser un cop molt dur per a ells i no van volen designar cap successor. Solament va romandre la seva doctrina que, encara que no es va escriure fins molts segles després, es va conservar en la memòria dels monjos. És precisament per aquesta reticència a fer de la doctrina algo escrit el motiu pel qual el nostre coneixement dels seus primers temps està tan limitat. A més, durant aquells primeres segles van anar sorgint diferents tradicions que van augmentar de número a mesura que el budisme s’anava escampant a països estrangers.

A mesura que anava passant el temps, alguns d’aquests seguidors, que eren comerciants, van possibilitat als monjos el viatjar en els seus vaixells fins a terres llunyanes. Per això, el poc temps, es van començar a veure monjos vestits de groc vagant per  els pobles i petites ciutats de Birmània, Ceilan, Tailàndia i Java.

Concretament, la primera missió budista més enllà del sub-continent indi va ser la que va arribar a Sri Lanka el 247.a.C. En la mateixa època  o poc després, es van enviar també les primeres missions a Tailàndia i a Birmània inferior. Aquesta va ser l’època de major expansió del budisme a l’Índia, en temps de l’emperador Ashoka.

Aquest emperador (274-232 a.C. aprox.) va ser el primer en convertir el budisme en una religió mundial. Va estimular la seva expansió al llarg i ample de l’Índia, Ceilan, Cachemira i Afganistan i va enviar missioners als governants grecs de Síria i Macedònia.

L’entusiasme personal de l’emperador Ashoka va suposar un fort impuls per al desenvolupament del Mahayna, el Gran Vehicle del Budisme, que es va convertir en la via budista amb més seguidors del món.

Mentrestant, els devots de l’antiga saviesa, tal i com es recordava des de les èpoques més remotes, van passar a anomenar-se budistes Hinayana o practicants del Petit Vehicle.

Però tal i com indica Buda en les seves ensenyances, “tot el que existeix està condemnat a la decadència”. I el budisme a l’Índia va començar a declinar quan els erudits van anar tenint més influència que els sants. A mesura que augmentava la recerca del coneixement, fins al punt de convertir-se en obsessió, van anar sorgint sectes misterioses, secretes i màgiques, que anaven robant seguidors a l’autèntic Dharma.

El cop final del budisme a l’Índia va arribar de mans dels musulmans, que va netejar el país en diverses onades successives des d’Afganistan i les fronteres occidentals. Al 997 d.C. Mahmud de Ghazni va llençar els seus destructius exèrcits per tota l’Índia i, poc a poc, els petits regnes i principats del nord van anar caient sota el conquistador, que va destruir els temples i altars hinduistes i budistes.

Al 1199 els musulmans ja havien capturat la ciutat santa de Benarés i la gran universitat budista de Nalanda, a Bihar, va ser reduïda a pols. Aquests universitat, a més de ser una de les meravelles del món antic, era com una gran ciutat de almenys deu mil estudiants i centenars de professors de tot el món budista. Aquest va ser realment el final del budisme a l’Índia.

El budisme va arribar a la Xina cap al 67 d.C. i allí la seva expansió va ser més lenta, ja que es tractava d’un país amb una civilització molt avançada. Va tardar a arrelar prop de 200 anys.

A l’any 372 el Budisme entra en Corea. Entre els anys 400 i 500, entra a Birmània, Cambotja, Vietnam i Indonèsia i a l’any 522 al Japó, que el va rere juntament amb una gran part de la cultura xinesa. A Tailàndia, la seva entrada es data entre el 600 i el 700. Entre l’any 700 i 888 es consolida al Nepal, Bhután i Sikkim. Al Tibet el budisme va arribar l’any 639 d.C. acompanyat de ciències hindús com les matemàtiques, l’astronomia i la fonètica, entre d’altres. I no és fins al 1261 que arriba a Mongòlia i Sibèria.

El budisme a Occident

El budisme arriba a Occident de forma molt peculiar. Als anys 60-70 del s.XX el moviment hippie es trobava en el seu esplendor i moltes de les persones que seguien aquest moviment se’n van anar a països orientals com el Nepal, buscant drogues que els fessin arribar a diferents estats. Allí es van trobar amb els primers lames tibetans que havien sortit exiliats del Tibet feia poc temps.

Aquests lames els van ensenya la meditació i es van donar compte que amb aquesta pràctica obtenien estats de consciència molt similars als que ells buscaven amb les drogues.

Van invitar a Occident als primers lames per a que donessin ensenyances. I així va arribar el budisme a Europa i Amèrica.

A Espanya va tardar uns anys més degut a la dictadura. Els primers centre sorgeixen als anys 80.

El creixent interès que es manifestà pel budisme a les cultures asiàtiques, com el que desperten  els seus valors espirituals als països occidentals, ha portat a que es desenvolupin un gran nombre de societats dedicades a l’estudi i la pràctica del budisme. Es creu que a l’actualitat hi ha 365 milions de persones budistes.

Vehicles del Budisme. Els tres Yanas: Hinayana, Mahayana, Tantrayana.

Una vegada escrit el Cànon Budista a Pali es van dispersar els deixebles, expandint el budisme  a diferents llocs i sorgint així els diferents tipus de budisme.

Els tres Yanas o Vehicles del Budisme tenen ensenyances similars amb vistes a arribar a la il·luminació. Totes elles es basen en la moralitat, la concentració i la saviesa i difereixen en l’èmfasi que posen en cada una d’aquestes tres àrees i en el nivell de realitat amb el que treballen. L’objectiu principal de totes les escoles és el d’anar més enllà de la identificació amb el Jo personal.

Budisme Hinayana o Theravada

El nom de Budisme Theravada ve de thera (vells) i vada (doctrina), la doctrina dels vells. Aquesta escola té les seves escriptures en el cànon Pali o Tripitaka, que els acadèmics accepten com el camí més antic de les ensenyances de Buda. El Vehicle Individual o Hinayana, va ser emfatitzat durant aproximadament els primers 500 anys del budisme a l’Índia.

Durant molts segles, Theravada ha estat l’escola budista dominant a Sri Lanka, Birmània i Tailàndia i actualment el número de budistes Theravada en tot el món supera els 100 milions.

Els practicants hinayanas busquen la pròpia alliberació, la sortida del sofriment per a ells mateixos.

Els monjos d’aquesta tradició basen la seva pràctica en una estricta disciplina, com ajuda per a controlar la ment. Tenen mestres que els ajuden com a tutors però no troben imprescindible trobar el seu mestre.

Budisme Mahayana

El Budisme Mahayana va sorgir com un moviment de reforma que buscava restaurar l’esperit original del budisme. Els seus orígens resulten especialment borrosos. No són coneguts ni tan sols els noms dels seus fundadors i els estudiosos no coincideixen en si es va originar al sud o al nord-est de l’Índia. Els primers indicis històrics de la seva formació van ser entre els segles II a.C. i el I d.C.

Aquest vehicle va ser predominant a l’Índia durant el segon període de 500 anys després de Buda. Durant aquest període, el budisme Mahayana es va expandir fora de l’Índia, sobretot als regnes de la ruta de la seda a l’Àsia central, la Xina i els diversos estats del sud-est de l’Àsia.

El practicant mahayana busca no solament l’alliberació sinó la il·luminació. Sortir del propi sofriment per a, des d’aquest estat, ajudar a tots els éssers a sortir del sofriment. La compassió, per tant, és primordial en aquest vehicle.

Budisme Vajrayana o Tantrayana

El Vehicle anomenat Tantrayana és un Vehicle Mahayana Extraordinari.

Al ser un sub-vehicle del Mahayana, la motivació que anima al practicant també és la de poder arribar a la il·luminació lo més ràpidament possible per a poder ajudar a alleujar el sofriment que experimenten tots els éssers vius.

Són les ensenyances més secretes. Va directe a buscar els coneixements i per això hi ha tècniques esotèriques.

Busquen al seu mestre d’una forma intensa per així aconseguir obtenir les ensenyances pures. Volen seguir amb el llinatge pur, amb la transmissió oral de mestre a deixeble.

El Vajrayana emfatitza l’experiència mística, el coneixement secret, el simbolisme més recòndit i els estudiadíssims rituals com a camí cap a la il·luminació.

Es va expandir des de l’Índia cap a molts altres països, sobretot el Tibet, Corea, Japó i Mongòlia.